Febrer 2011
Sortida hivernal d’alta muntanya ben senzilla però molt bonica, ideal per iniciar-se en l’ús de grampons i raquetes. Enllaçarem tres cims per una cresta ampla i arrodonida que no presenta complicacions, i gaudirem d’unes vistes immillorables.
Punt de sortida i arribada: Zona d’aparcament a la carretera de Cerler a Ampriu. Ruta circular.
Com arribar-hi: Des de Benasque continuem amunt per la carretera fins que trobem un trencant a la dreta per anar a les pistes d’esquí de Cerler. Girem per aquest trencant i arribem fins el poble de Cerler, el travessem i continuem per la carretera direcció la zona d’esquí d’Ampriu (cap a l’esquerra). Just després de travessar el barranc de l’Ampriu trobem una corba molt tancada a la dreta i una petita esplanada on podem deixar el cotxe.
Distància: 12 km
Desnivell positu: 1.170 m
Temps: 9:00 h
Dificultat: Fàcil
Material: Botes d’alta muntanya, raquetes, grampons i bastons
Cartografia: Aneto – Maladeta, Valles de Benasque y Barravés, Ed. Alpina (1:25.000)
Track per a GPS: El podeu trobar al nostre compte de wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3349830
Informació pràctica: És una sortida ideal per la gent que vol començar a fer alta muntanya a l’hivern i busca una ruta fàcil, ja que no hi ha pendents molt pronunciades ni serà necessari l’ús del piolet; així que pels que no s’han calçat mai raquetes ni grampons és un bon lloc per provar-los. A més, compta amb l’atractiu d’enllaçar tres cims per una cresta llarga i ampla.
DESCRIPCIÓ
Avui ens ajuntem una bona colla per fer una ruta circular per tres cims del pirineu aragonès que no destaquen per la seva alçada ni dificultat, però que fan les delícies de qualsevol muntanyenc. Som el Jesús, el Ramón, el Juan, la Teresa, el Lluís i jo mateixa.
Deixem els cotxes aparcats al costat de la carretera d’Ampriu i comencem a caminar passades les 9:30 h, massa tard per l’excursió que volem fer, i més tractant-se d’una hivernal. Fa un dia esplèndid i molt calorós per ser febrer. Per l’època de l’any en què ens trobem tampoc hi ha molta neu, així que de moment no són necessaris grampons ni raquetes. Emprenem una pujada sense camí definit per un prat, direcció nord-est, per anar a trobar la pista que porta a la cabana d’Ardonés. Deixem enrera el prat i entrem dins un bosc de pi negre i continuem pujant, buscant el millor pas entre els arbres, fins que topem amb la pista. L’agafem cap a l’esquerra i avancem gairebé de pla força estona, fins que arribem al barranc de l’Ubago. Just abans del pont que creua el barranc deixem la pista i trenquem a mà dreta, seguint una traça que s’enfila direcció est. Tot i que aquí ja hi ha més neu es pot progressar de forma segura i còmode sense grampons ni raquetes, així que tirem amunt seguint la traça.
De seguida girem cap el sud i anem pujant per entre alguns pins. Al cap d’una estona tornem a fer un canvi de direcció i enfilem cap el sud-est (direcció que ja no deixarem fins arribar al Castanesa), pujant per la vessant dreta de la muntanya. Ens dirigim cap a la zona de Vallverdera per anar a trobar les pales que ens deixaran al primer cim. Després d’algunes pujades i flanqueigs arribem a una zona més plana des d’on veiem les amples pales que ens queden per fer. Aprofitem per descansar un xic i posar-nos les raquetes, perquè comencem a enfonsar-nos massa a la neu, i enfilem la pujada per aquesta zona tant oberta amb una fantàstica vista del Posets darrera nostre.
La pujada es fa més llarga del que semblava però finalment arribem a les cornises de la part superior de la muntanya. Girem a l’esquerra (nord) i anem a trobar el cim del Castanesa. Les vistes des del cim són impressionants: Posets, Aneto, Vallibierna, Gallinero…
Mengem una mica i continuem direcció nord nord-est per la cresta, dirigint-nos cap a la tuca de Roques Trencades. La cresta és ample i no presenta cap complicació ni dificultat més enllà d’evitar les cornises que ens queden a la nostra dreta. Canviem les raquetes pels grampons ja que hi ha trossos gelats i anem baixant per la cresta cap a la collada de Castanesa, per després remuntar fins la Tuca de Roques Trencades.
Des d’aquest cim tenim dues opcions per anar fins el veí pic d’Estibafreda. La primera (per la que vam optar nosaltres) és baixar per un llom ample direcció nord-oest, per després fer un flanqueig i remuntar per tornar a enllaçar amb la cresta. La segona seria continuar per la cresta direcció nord i anar-la resseguint, passant per un petit tram mixt de roques i neu on probablement s’hagin d’utilitzar les mans (evitable resseguint el pas per sota).
La qüestió és que nosaltres decidim malament perquè avui és tard i el sol fa estona que pica de valent, la neu està estovada i el flanqueig per on hem de passar és una zona que tendeix a acumular molta neu empesa pel vent (i, per tant, poc compactada). Personalment no estic molt convençuda de passar per aquí però em deixo guiar i comencem el flanqueig ensorrant-nos força. Quan portem un tros sentim un soroll i una tremolor sota els nostres peus i se’ns posa la pell de gallina, així que ràpidament deixem distància entre nosaltres i passem el tram el més de pressa que ens permeten les nostres cames.
Per sort tot queda en un ensurt però és, sense cap mena de dubte, el pitjor moment que he passat a la muntanya. Tot i que la opció que hem utilitzat no presentaria tant perill si es fes en una hora més adequada i en un dia més fred, recomanaria utilitzar la segona opció i no deixar la cresta principal; crec que és més segur si no s’està convençut de l’estat que pot tenir la neu al flanqueig.
Remuntem cap a la cresta que porta a l’Estibafreda i, un cap al cim, comencem a baixar directament direcció sud-oest cap al barranc de l’Ubago, deixant a la dreta el sarrau Gordo. La neu ja està molt pastosa i canviem els grampons per les raquetes. Anem baixant per la vessant de la muntanya combinant trams de prat nevat i d’altres que no, fins que arribem al barranc de l’Ubago i enllacem amb la pista per on hem vingut al matí. Només queda desfer el tros de camí que falta fins arribar al lloc on hem deixat els cotxes.
Ha estat una ruta molt bonica, amb un tram de cresta molt llarg que permet gaudir de fantàstiques vistes durant molta estona. Tot i ser una ruta fàcil hem après que no hem de confiar-nos mai a la muntanya, sobretot a l’hivern que hi ha més perills afegits i més precaucions a tenir en compte.
Fotos nostres i del Jesús.
mesKcims 