Juliol 2011
Bonica ascensió a un dels tres mils més assequibles del Pirineu realitzant una ruta senzilla però força llarga, on haurem de salvar un considerable desnivell. Accessible tant per la vessant aragonesa com per la catalana, escollim aquesta última perquè és un pèl més exigent, té un recorregut més entretingut i la vall de Mulleres és preciosa.
Punt de sortida i arribada: Aparcament boca sud Túnel de Vielha. Ruta no circular.
Com arribar-hi: Hi ha diferents opcions per arribar a Vielha, però per comoditat i rapidesa prenem l’autovia A-2 direcció Lleida. A Lleida agafem la N-230 i ja no la deixem fins que ens acostem al semàfor i als rètols lluminosos que hi ha a l’entrada del túnel de Vielha. Just abans d’arribar-hi deixem la carretera i agafem un ramal que surt a la dreta (senyal de refugi a 500 m). Passem per sobre el túnel i arribem una zona d’aparcament que hi ha al costat del refugi Hospital de Vielha.
Distància: 16 km
Desnivell positiu: 1.405 m
Temps: 9:45 h
Dificultat: Fàcil +. Ruta llarga i amb un tram de grimpada força fàcil per arribar a la collada de Mulleres (I, màxim II-) però amb passos exposats.
Material: Botes de muntanya i bastons
Cartografia: Aneto-Maladeta, Valles de Benasque y Barravés, Ed. Alpina (1:25.000)
Track per a GPS: us recomanem aquest
Informació pràctica: La zona d’aparcament on comença i acaba la ruta és un bon lloc per dormir si es va amb furgo. També hi ha l’opció de dormir al refugi que hi ha just al costat, conegut com Hospital de Vielha o Sant Nicolau. Nosaltres, però, el trobem tancat i sembla que hi estan fent obres. També hi ha la possibilitat d’allotjar-se al proper refugi de Conangles, a escassos quilòmetres de la boca sud del túnel de Vielha. I per últim també es pot partir la ruta en 2 dies i fer nit al nou refugi lliure de Mulleres.
DESCRIPCIÓ
Ens escapem uns dies lliures a la Vall d’Aran amb el propòsit de conèixer una mica més la vall i pujar al Tuc de Mulleres, pic que ja vam intentar a l’abril però que per un seguit de contra-temps vam haver de deixar córrer.
Dormim a l’aparcament de la boca sud del túnel de Vielha i a l’endemà ens aixequem ben d’hora i abans de les sis ja estem caminant. El dia està una mica emboirat però hi ha clarianes i sembla que es pot destapar, així que emprenem la sortida per una pista que surt a la dreta de l’aparcament i que transita una mica elevada per sobre el barranc de Mulleres. Després ens adonem que aquest camí no és el que hauríem d’haver agafat ja que, tot i que més tard s’uneix al camí bo, per aquí fem més volta i més desnivell. El camí correcte és el que transita pel fons de la vall, just al costat del riu.
La boira no acaba d’aixecar-se sinó més aviat tot el contrari, ha anat baixant i espessint-se, però tot i així ens arribem fins el refugi de Mulleres. Allà ens adonem que està força tancada i prenem una decisió. Ens agradar la muntanya i pujar cims, però sense poder contemplar el paisatge ni les vistes no disfrutem ni la meitat, així que acordem tornar enrere i intentar-ho l’endemà, doncs sembla que el temps pinta millor.
L’endemà el cel tampoc es presenta clar del tot, però a la tercera va la vençuda i avui decidim fer cim sigui com sigui. Abans de les sis tornem a estar caminant i aquest cop sortim de l’aparcament per la pista de l’esquerra, que baixa a buscar el riu per avançar paral·lels a ell pel fons de la vall de Mulleres (avançarem tothora amb el riu a la nostra esquerra).
La direcció inicial que prenem és nord-oest, però al cap de poc i durant la major part del recorregut anirem direcció oest. Aquest primer tram és planer i si no hi hagués boira podríem veure el cim del Mulleres al fons. La pista es converteix en camí i aviat entrem en un bosc i comencem a pujar fins que arribem a una cascada (0:25h).
Continuem amunt pel camí i en breu sortim del bosc. El camí es va tornant més aviat un sender però en tot moment és evident i, a més, trobarem moltes fites.
Passem per un petit tram de blocs on veiem alguna marmota i ens allunyem una mica del riu fins que arribem a unes altres cascades. El sender passa per la seva dreta, on trobem un ressalt on la roca acostuma a estar mullada i ens haurem d’ajudar amb les mans (1:15 h). A partir d’aquí l’ascensió serà una contínua superació de grades fins arribar al cim.
Després d’aquest ressalt trobem un altre tram de blocs de pedra, més llarg que l’anterior, on ens deixem guiar per les fites per trobar el millor pas.
Seguim amunt pel sender, amb la boira que va i ve, acompanyats per un helicòpter que no para de fer viatges per portar material per construir el nou refugi lliure de Mulleres.
Passem pel costat d’un altre salt d’aigua que el camí supera per la seva dreta fent zetes i enfilant-se fort (2:20 h).
Finalment arribem a un pla on el sender es difumina i trobem diferents rastres i fites. És un planell herbat però ple de roques grans, planes i llises. El refugi es troba situat en un replà que hi ha a sobre d’aquest petit pla. Si volem passar a visitar el refugi hem de tendir una mica a la dreta i tirar de dret amunt grimpant fàcilment per la roca. Si no es vol visitar o es vol agafar una via menys directe s’ha de tendir una mica a l’esquerra i acostar-nos cap al primer dels estanyols de Mulleres, per anar després cap a la dreta i pujar per terreny menys abrupte. Des d’aquest estanyol és d’on surt el sender que està marcat amb fites i que ens portarà fins al cim.
Com que nosaltres ja vam visitar el refugi ahir anem a buscar l’estanyol i aprofitem per menjar alguna cosa a la seva vora (2:50 h). Aquí ens ajuntem amb dos nois que venien darrera nostre i que ja ens han atrapat, i fem la resta de la ruta plegats.
Continuem direcció oest pel sender, evident i ben marcat amb fites, i anem guanyant alçada progressivament pel costat dels estanyols. El camí cada vegada es torna més pedregós però portem un ritme força ràpid i, quan finalment arribem a l’últim estanyol (3:30 h), girem cap a la dreta (nord) per tal de superar la paret del circ que tenim davant nostre pel seu punt menys espadat. Tot i així és una pujada forta.
Un cop superada la paret continuem pel sender, tendint en diagonal cap a la dreta (nord-oest), per una zona dominada pels blocs de pedres. Al principi caminem per sender, envoltats de pedres i travessant alguna petita congesta de neu, però a mesura que anem pujant el sender desapareix i caminem per sobre les roques, així que hem de parar molta atenció a anar trobant i seguint les fites, que en algun punt són escadusseres. Si així ho fem ens deixaran al peu mateix de l’inici de la grimpada que porta a la colladeta de Mulleres. Com que aquest tram és molt uniforme i ample i és fàcil despistar-se, un punt de referència que ens pot ser útil és un pal que mesura el gruix de la neu, ja que hi passem pel costat.
Un cop situats al peu de la muralla rocosa (4:50 h), just al punt on és menys escarpada, podem iniciar la grimpada. És una grimpada curta i fàcil però té passos exposats. Veiem un grup de francesos que fan travessa desgrimpant amb molta cura i esperem que acabin per pujar pel mateix lloc. Hi ha diferents punts per on es pot atacar la paret i decididament no ho fem pel més fàcil, així que a la tornada, amb millor perspectiva ja que ens mirarem la paret de dalt a baix, desgrimparem per un altre punt més fàcil.
Un cop a dalt la colladeta tenim una fantàstica vista cap al massís de la Maladeta. Des d’aquí anem cap a l’esquerra (sud) i seguim l’ampla cresta fins al cim (5:20 h).
Primer trobem un gran cairn i pensem que el cim potser és aquí, però havíem vist per internet que hi ha una creu de ferro i la busquem però no la trobem enlloc. Recorrem un tros enllà passant pel punt on hi havia la creu però ni ens n’adonem, i ens fem les fotos de cim allà on pensem que és el punt més alt.
Des d’aquí dalt ha d’haver-hi una gran panoràmica però avui la boira ens fa la guitza i ens impedeix veure gaire enllà. Entre una cosa i l’altre ens estem més de mitja hora al cim i, després de menjar i reposar, emprenem el camí de tornada.
Quan tornem a passar pel refugi de Mulleres (7:50 h) hi ha un munt de tendes i veiem que ja s’hi han instal·lat la cuinera i els treballadors que muntaran el nou refugi.
Ens estem una bona estona xerrant amb ells i continuem avall. Quan arribem a l’aparcament (9:45 h) estem rebentats, però girem el cap i per fi veiem, sense boira, el cim del Mulleres des d’aquí baix. Impressionant.
La veritat és que la tornada es fa un xic llarga i cansada, i més després d’haver-la fet dos dies seguits des del refugi, però ha valgut la pena. I és que l’aproximació a aquest tres mil és una de les més boniques que hi ha al Pirineu, amb una vall d’una gran bellesa i un recorregut distret on trobem una mica de tot. Cent per cent recomanable.
mesKcims 